Algunes vegades m’he preguntat com hauria estat ser un dels primers deixebles de Jesús. Ja no tinc la imatge un punt romàntica que abans albergava: aquella visió d’una panda d’innocents deambulant pels volts del Mar de Galilea captivats per les paraules de Jesús, les xerrades al voltant d’unes brases a la platja o a casa d’algun fariseu o cobrador d’impostos… Però fins fa poc, sí que m’imaginava que haurien rebut una formació completa; tres anys al costat del mestre devien haver servit per preparar-los per a tot el que el futur els depararia, ¿no?
Imatge cortesia de Lumo Project Films.
Però pel que sembla, no va ser així.
Allò que Jesús no els va dir
¿Per què, per exemple, Jesús no va advertir els apòstols sobre la polèmica de la circumcisió que assotaria la creixent comunitat cristiana? De fet, ni una sola vegada va parlar d’aquest assumpte que tanta controvèrsia aixecaria després. ¿Tan difícil hauria estat autoritzar-los a abandonar el mandat de Moisès i rebre els gentils sense exigir-los que se circumcidessin?
Pel que es veu, Jesús no va tenir cap intenció de lliurar una sèrie de regles o normes que, ben memoritzades, servissin per a qualsevol situació futura amb la qual els seus seguidors es poguessin trobar. Més aviat, va voler donar-los un exemple viu de com comportar-se i relacionar-se amb la gent en una multitud de situacions, la majoria de les quals desafiarien les seves conviccions tradicionals i estereotipades. Els va ensenyar principis i valors, convidant-los a desenvolupar la capacitat d’escoltar la veu de Déu i reconèixer l’acció de l’Esperit en circumstàncies desconegudes. L’oportunitat, la necessitat, d’exercir aquest discerniment no va trigar a presentar-se.
A partir dels fets succeïts a la Pentecosta, a poc a poc es van anar unint a la comunitat cristiana persones de diferents rerefons. Ja no eren només uns «homes de Galilea» (Fets 1:11). Jueus de Jerusalem i de la regió de Judea, entre ells alguns sacerdots, havien adoptat la nova fe. Així mateix, s’hi anava afegint gent de la diàspora —de parla grega— creant una dinàmica nova que va menar a decisions creatives i valentes. Era notori, com bé ens aclareix l’apòstol Juan, que «els jueus no es fan amb els samaritans» (Juan 4:9, BCI [1]). Per tant, l’expansió a Samaria a mans de Felip sens dubte va causar certa reticència per a més d’un en una església que, a tots els efectes, no era més que una altra secta del judaisme del moment. Però és en el capítol 10 del llibre dels Fets dels Apòstols que arriba un moment crític.
Permeteu-me interrompre la narració un moment. Què té a veure tot això amb un blog sobre les relacions de parelles del mateix sexe? Vejam…
Fer front a noves realitats
Imatge creada amb Grok.
Al llarg de la seva història, l’església ha afrontat moments que han desafiat la comprensió rebuda o tradicional i les postures teològiques o interpretacions escripturals que la mantenien. A través d’un procés de diàleg, d’escolta —particularment de l’experiència viscuda— i de reflexió, en humilitat i obertura de cor, tot batallant amb lluites internes fortes i evidents, els dogmes i les creences sentides s’han avaluat i ajustat o repudiat.
Podríem parlar, entre d’altres, de l’heliocentrisme, la legitimació dels sobirans absoluts, l’evolució, l’edat de la Terra, el paper de la dona a l’església i a la societat, l’abandonament del pacifisme, el càstig corporal i capital, el divorci, la poligàmia, l’antisemitisme, la superioritat de la raça blanca i la cultura occidental, l’esclavitud, els mitjans anticonceptius… L’estímul per a aquests canvis amplis no va néixer dins la mateixa església, sinó que va ser el resultat d’un xoc de pensament en veure’s davant d’idees innovadores o pràctiques heterogènies en les societats del voltant. Malgrat això, el testimoniatge de l’experiència viscuda i les evidències del món natural van forçar una revisió de conviccions profundament arrelades i percebudes com a «bíbliques».
Fotos per la NASA, Prince Kwembe i Simon Berger a Unsplash.
Avui, davant els canvis socioculturals i les investigacions científiques actuals, ens veiem amb una altra qüestió. Encara que pugui semblar radical, qüestionar interpretacions tradicionals sobre l’homosexualitat i les relacions homoeròtiques té precedents. Certament, la matèria en si reflecteix el nostre món contemporani, però dins la pròpia història de l’església, veure’s obligat a assumir un procés costós de reavaluació amb potencial per desencadenar eventuals canvis de comprensió, per descomptat que no és res nou.
Afortunadament, les Escriptures ens deixen exemples de processos similars que ens poden servir de paradigma. Si no s’haguessin fet passos gegants d’innovació, l’evangeli mai no hagués pogut traspassar les fronteres del món semític jueu i arrelar-se en el món grecoromà de l’època. I nosaltres, majorment gentils, mai no haguéssim conegut el Crist.
Fet aquest petit desviament a tall d’aclariment, tornem al llibre dels Fets, capítol 10…
La inclusió dels gentils
Lluc ens presenta en primer lloc un tal Corneli, comandant d’un batalló de soldats romans a Cesarea. Tot i ser considerat piadós i temorós de Déu [2], era un no jueu, un gentil, un pagà.
Imatge de Stockcake.
A Déu no li sembla importar gaire la seva condició d’incircumcís; no només li assegura que les seves pregàries s’han escoltat, sinó que li dona un encàrrec molt específic, amb el nom i l’adreça de qui ha de fer venir: Simó Pere. Mentrestant, l’apòstol es troba a uns dos dies de viatge a Jafa. Just abans que arribin els enviats de Corneli, quan Pere està immers en oració esperant que se li prepari el menjar, rep una visió acompanyada de les paraules enigmàtiques «No tinguis per impur allò que Déu ha fet pur» (Fets 10:15). La visió el deixa perplex i a la defensiva, portant-lo a pronunciar una frase carregada de tensió: «De cap manera, Senyor».
Era normal que Pere no sabés què pensar. Les lleis levítiques sobre què es podia i què no es podia menjar eren clares i la seva aplicació cimentada en les tradicions i el dia a dia dels jueus. Els costums basats en la cerca de la puresa ritual dictaven no només la dieta sinó els acompanyants acceptables a l’hora de menjar de tot jueu, convertint cada àpat en un acte d’obediència a Déu.
Imatge de Stockcake.
Com podia ser que Déu ara li digués el contrari? Ficar la mà i mullar el pa en el mateix plat amb un gentil incircumcís i impur, que menjava de tot, era impensable.
No obstant això, Pere reuní un grup d’acompanyants i tornà amb els enviats a casa de Corneli, on, davant els ulls incrèduls dels creients jueus, Déu va rematar la feina. Ni tan sols li va donar temps a Pere d’acabar el seu sermó quan «l’Esperit Sant va baixar sobre tots els qui escoltaven la seva predicació» (v. 44). Sense ser moguts per raons emocionals o socials, veien amb estupefacció com «el do de l’Esperit Sant era abocat fins i tot sobre els pagans» (v. 45). Davant la innegable evidència de l’acceptació divina, s’obria un nou capítol en la història de l’església: «Qui pot privar de l’aigua del baptisme aquests que han rebut l’Esperit Sant igual que nosaltres?» (v. 47).
Certament, això no va ser el final de l’assumpte. Pere va haver de defensar-se de les acusacions d’heretgia de part de cristians a Jerusalem. I les implicacions d’aquesta acceptació, en especial el fet d’esquivar el mandat mosaic de la circumcisió, no van trigar a aparèixer, causant «greus conflictes». A més, l’acció de Pere no va dispensar del necessari treball teològic posterior. Fets 15 i una part significativa de les epístoles de Pau deixen constància d’aquest procés laboriós.
I Pere? El fet que després tornés al seu antic capteniment, rebutjant menjar amb els creients no jueus a Antioquia (Gàlates 2:11‑14), dona testimoni de la profunda lluita que es va armar en ell. No podem oblidar que ni els tres anys al costat del Mestre havien servit per trencar la seva clara convicció, expressada a Corneli, que «a un jueu no li és permès de tenir tractes amb un estranger o d’entrar a casa seva» (Fets 10:28). Era d’esperar, doncs, que aquesta revelació personalitzada de part de Déu en Jafa i l’experiència de l’acció directa de l’Esperit Sant a casa de Corneli tampoc no l’immunitzarien contra els dubtes.
Ara ens toca a nosaltres
A la vista de les dificultats de Pere, no se’ns ha d’estranyar si avui també ens costa. De tota manera, Déu ens convida a ser sensibles a l’acció de l’Esperit Sant en persones i contextos que no encaixen en els nostres motlles teològics; a soltar els nostres prejudicis i obrir-nos, malgrat l’exclusió històrica, a l’experiència viscuda de persones del col·lectiu LGTBQ+ de la gràcia de Déu. Tot sabent que encara haurem de dedicar temps a la reflexió teològica, ¿serem capaços de dir, com Pere?:
«Qui pot privar de la comunió aquestes persones LGTBQ+ que han rebut l’Esperit Sant igual que nosaltres?»
| Neil Rees va estar en una organització missionera internacional durant 27 anys, en els quals va treballar amb esglésies i punts de missió a Espanya i el nord d’Àfrica, abans d’assumir el càrrec de director internacional de l’entitat. Després va exercir de pastor en una església evangèlica a la localitat d’Ormskirk, al nord-oest d’Anglaterra. Té un màster en desenvolupament internacional i és autor d’un llibre, publicat en castellà amb el títol ¡¿No todo lo que hay en nuestras biblias es inspirado por Dios?! [3]. S’ha implicat activament en iniciatives per fomentar la inclusió de les persones LGTBQ+ a l’Església. Resideix actualment a Extremadura, amb la seva dona, Lynn, des d’on participa en programes de formació bíblica i de capacitació de líders cristians, treballa amb creients locals i col·labora amb un parell d’esglésies de la vora. |
📌 Si vols fer algun comentari sobre aquest post (en l’idioma que vulguis), ho pots fer al final de la versió castellana, aquí.
Notas
[1] BCI: Bíblia Catalana Interconfessional, © 2007 Associació Bíblica de Catalunya, © 2007 Editorial Claret, © 2007 Societat Bíblica d’Espanya (membre de Societats Bíbliques Unides), utilitzada amb permís. Si no s’indica el contrari, les cites bíbliques en aquest post són de la BCI.
[2] Aquestes expressions es feien servir per designar persones que creien en el Déu d’Israel, però que no havien fet el pas de la conversió. Se’ls permetia participar en les pregàries a les sinagogues, però encara eren considerades persones «impures». Per als homes, el pas imprescindible per arribar a ser prosèlit era la circumcisió, que, en el món grecoromà, representava una barrera impensable per a la vasta majoria.
[3] Aquest llibre de Neil Rees fou publicat en castellà l’any 2000 per Misión Horizontes (Horitzontes América Latina) i en anglès l’any 2007 per l’editorial Kingsway (Eastbourne, Regne Unit), amb el títol Not Everything in Our Bibles Is Inspired.